Notes a la vida de l’autor de “La Carxofa”. Rigoberto Cortina Gallego
per Guillem Escorihuela Carbonell *
Rigoberto Cortina Gallego (Godella 1840-València 1920) fou compositor i es va dedicar a l’ensenyament, sent músic de cambra i professor del Real Colegio del Corpus Christi de València, conegut entre els valencians com Colegio del Patriarca, en honor al seu fundador el Patriarca San Juan de Ribera. El col•legi tingué com principal missió la formació de sacerdots d’acord a l’esperit i les disposicions del Concilio de Trento, i es va convertir en un exemple i paradigma de la Contrareforma en València. L’arquitectura, la pintura, la música, la litúrgia, tot es va disposar per a aquesta finalitat, i la ubicació, davant de l’Estudi General, per ser aquest el lloc on els col•legials havien de cursar els seus estudis. També va ser nomenat professor del Conservatori de Música de València el curs 1880-81, tot i impartint les disciplines de solfeig i harmonia, i era soci actiu de la Sociedad Artístico-Musical, entitat a la qual pertanyia la major part del professorat del Conservatori i que proporcionava als docents una situació econòmica més estable.
L’any 1854 Cortina era un preadolescent de tan sols catorze anys però amb una dotació exquisida d’intel•ligència i d’inspiració musical que el van portar a composar el motet “Glòria a Déu a les altures”. Anys després va voler fer una variació en l’acte amb la introducció d’una composició d’altres dimensions musicals molt més ambicioses, no obstant, la mateixa fervor popular i els arrels amb què el motet havia calat en el sentiment popular van fer que desistira.
Pel que fa a la seua idea primigènia i la seua materialització l’estiu del 1854, l’autor va estar vinculat a la representació del motet durant molts anys després, tot i sent director musical de l’acte i corrent al seu càrrec tots els elements que entraven en escena, sobretot l’elecció de l’infantet –peça fonamental- que havia de ser mimada perquè arribat el gran dia es trobara en condicions òptimes per abordar el compromís de la interpretació del motet. És així que, tal era el seu interés de que tot eixirà a la perfecció, que no se separava del seu costat els dies previs, i fins i tot procurava compartir allotjament amb ell.
La seua vinculació a Silla la trobem quan de ben menut acompanyava els seus pares per visitar la família que tenien allí, tot i que la seua cosina Josefa Cortina Ferrando (1858-1925) i rebesàvia meua, era filla d’un germà del seu pare. Josefa contrauria matrimoni amb Tomàs Català i Serra (Gandia 1858- Silla 1941) i rebesavi meu, que s’instal•laria a Silla on va ser notari. Un home culte amb inquietuds artístiques i culturals, dialogant, bon tertulià, d’una conversa rica i fluida, excel•lent orador, molt influent i que al llarg de la seua longeva vida no va deparar en iniciatives de tota mena: teatrals, musicals, literàries....
La seua biblioteca particular era tan extensa com la necessitat que tenia d’adquirir cada vegada més coneixements. L’avi Tomàs, com sempre l’han anomenat a casa, tingué tres fills, Josefa (1885-1957), Jesús (1889-1918) que va esdevenir advocat, i Conxa Català Cortina (1893-1976), besàvia meua i que va ser Mestra d’Escola.
D’entre les composicions de Cortina hom pot trobar polques, sarsueles, peces musicals, motets, simfonies, i així podem esmentar “La súplica”, una polca que curiosament vaig tindre coneixement d’ella en una llibreria musical –El Genet Blau- a Lleida, l’any 2008, i vaig intentar adquirir-la però en el moment de fer-ho havia estat venuda com a part d’un lot d’obres d’altres compositors. D’entre els motets, cal esmentar “Domine, ad te clamavi” , “Santo, Santo, Santo”, “Bone pastor” -que s’hi troba inventariat en l’arxiu musical del Centre Instructiu Musical Apolo d’Alcoi- , “Cántica a la Santísima Virgen”, “ O salutaris hostia”, “Trisagio a tres voces”, “Trisagio al Santísimo”, o “Romped mis cadenas”, aquest últim s’hi troba inventariat en el Catálogo del Archivo Musical de la Parroquia de San Juan Bautista de Marchena (Sevilla). I la simfonia “Diana cazadora”.
Entre la seua obra, també proliferen les sarsueles, com “L’agüelo cuc”, el 1877, una sarsuela original de Joaquin Balaguer i Eduard Escalante, una paròdia de l’òpera Faust amb arranjaments musicals del propi Cortina i que s’hi troba al Catàleg Col•lectiu de les Universitats de Catalunya; també, al mateix catàleg hi trobem “Un granerer en casaca: juguete bilingüe en un acto y en verso”, original de José Campos Marté i música de Cortina, estrenada al Teatre Russafa el 8 de febrer de 1887 a benefici del primer tenor Luis Navarro. Altres sarsueles, com “Mister Puff”, de José María Fambuena Ramírez (1884), “Mi tio paga”, amb text d’Antonio Cereceda, estrenada al Teatre Russafa el 1884; “La mano derecha”, el 1886, amb text de Miguel Echegaray i de la qual es conserva el libretto que procedeix de la Universitat de Califòrnia; “Un flamenc d’Alboraia”, estrenada al Teatre Russafa el 6 de febrer de 1885 amb text de Josep Campos Marté i libretto editat a la impremta Ramón Ortega (València) el 1885; “Nelo testets”, estrenada al mateix teatre el 15 de desembre de 1887, també amb text de Josep Campos Marté el libretto del qual es va editar a la impremta Emili Pasqual (València) el 1890; “La mujer del prójimo”, text de Francisco Alfonso, estrenada al Teatro Tívoli el 27 de juliol de 1888, “Un capitán de cartón” la partitura de la qual s’hi troba inventariada en el precatàleg de la Societat General d’Autors de Barcelona. També n’és autor d’altres sarsueles, com ara, “Garrotada de cec” amb text de Josep Mamano, a més de “Apuros d’un novençà”, “El Mestre d’escola”, “El suplicio d’un tutor”, entre d’altres.
El nom del nostre autor apareix referenciat i catalogat en The Music Sack , la major base de dades d’informació del món sobre persones de totes les èpoques involucrades en la música, amb més d’un milió de persones, grups orquestrals, llibres, partitures, teatres, etc.
Rigoberto Cortina està soterrat al Cementeri General de València a un nínxol triple de la secció segona dreta, número 1097, tramada 4.
Durant tot aquest temps transcorregut desde la primera interpretació de “La Carxofa”, tots els directors d’orquestra que l’han dirigida han posat especial èmfasi en una acurada posada en escena, tota vegada que han escollit sempre el millor infantet de les capelles de música de València per cantar-la. Cas a part –no per això menys important- mereixien els músics que acompanyaven Cortina, excel•lents professionals amics i coneguts del compositor i majorment autèntics bromistes als qui els agradava jugar males passades al mestre, perquè unes vegades li deien que l’angelet jugant a pilota havia agafat tal sufocació que s’havia quedat afònic, o que se n’havia anat amb els amiguets a banyar-se a la Sèquia Reial amb perill d’ofegar-se o que havia mogut al camp i havia agafat una indigestió en ingerir fruites calentes pel sol o que estava patint un atac cerebral, i fins i tot que se n’havia anat del poble i ningú no el trobava. Així se les gastaven els músics.
(*) Guillem Escorihuela és Titulat Superior en Música (especialitat flauta) pel Conservatori Superior “Joaquin Rodrigo” de València i estudiant de Ciències Polítiques i de l'Administració. Universitat de València.
